Francisca Casas
.
En nits d’insomni vaig passant revista
a les escenes o records més vius...
Els nostres somnis són somnis d’artista:
prô ací no tenim Laures ni Beatrius!
...
Fa molts anys que no et veig... Mes veig encara
aquell somriure teu i aquell mirar!
Tot saltant la distància que ens separa
en temps i espai, de tu em vull recordar...
...
Em guanya cada jorn la maduresa
i és molt probable que no ens veiem més...
Recordant-te, recordo ma infantesa:
dels teus llavis encara sento el bes!
...
La nostra ànima no era gens eixuta
i al fons del cor més d’un record em viu...
Jo admirava ta boca diminuta
i el nom em deies en diminutiu!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada