I
.
Passen amb curt recel, per davant nostre,
com davant d’una possibles assassins;
i una estranya rojor se’ns puja al sostre
i alguna cosa ens fibla ben endins...
...
Com a unes bèsties de parc zoològic,
ens miren d’un a un, curiosament,
ens odien –potser amb odi lògic-
i fan fressa amb els hàbits tot corrent.
...
Una n’hi ha, potser la més pietosa,
que em contempla i es mou amb més dolçor;
té en l’actitud una inquietud confosa,
hi ha en els seus ulls una interrogació.
...
Com en un “flirt” creuem una mirada
i un camí fugisser de sentiments...
I ells se’n va, potser més confiada,
que jo sóc bo i aquests no són dolents.
...
II
.
Passen les monges, caminant calmoses;
ja la fressa dels hàbits és més lleu;
ara ens miren als ulls, més coratjoses,
i fins floreix una conversa breu.
...
Els llavis fins fines paraules duien
i l’hora fina ens va voltant d’encís;
ja no tenen temença i ens somriuen:
entre elles hi ha matrones i hi ha hurís...
...
Amb invisible irreverent mirada
admirem llurs turgències o llur finor;
la tarda és transparent; l’hora daurada;
fa tres mesos que estem com en presó!
...
Una n’hi ha que reparteix taronges
I ens mira i riu com si allargués la mà...
Jo penso en “La sardana de les monges”
quan, amb joia infantil, ella se’n va.
...
III
.
Les monges vénen i en llurs ales blanques
es posa tendrament un raig de sol;
Sembla sentir-se remoreig de branques
I el dolcíssim cantar d’un rossinyol...
...
Talment ens parlen de les nostres penes,
dels éssers que estimem i que hem perdut,
d’aquestes no aparents tristes cadenes,
i d’aquesta terrible solitud!
...
Una n’hi ha que amb veu emocionada
ens parla dolçament en català...
Ja no és fugissera la mirada,
prô amb una dolça fressa ella se’n va...
...
Em penetra una rara melangia,
em quedo sol, la tarda es va apagant.
D’això, si fos poeta, jo en faria
una altra estrofa per a “L’emigrant”!
...
Refugi de Montolieu (Aude), 15 d’agost del 1939.
Gran Diploma d’Honor als Jocs Florals de Perpinyà. 21 de maig del 1941.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada