dimecres, 21 de maig del 2014

El meu avi Jaume Grau Casas.


Petita biografia.

En Jaume Grau Casas va néixer a Barcelona el 1896, fill d'en Sebastià Grau i Fageda, d'Olot, germà i gendre dels també esperantistes Josep Grau i Casas i Artur Domènech (Barcelona 1877-1936), autor, entre altres de "Poemoj", 1937, amb un poema inicial d'En Jaume Grau Casas ("Je la memoro de mia bopatro Artur Domènech"). Es guanyava la vida duent comptabiliats, traduint, escrivint o com a Secretari de l'Ajuntament de Sant Quintí de Mediona. També va dur la correspondència d'una fàbrica de sabates de Barcelona amb clients estrangers.
Va morir a València a punt de fer 54 anys el novembre del 1950. Després de 9 anys d'exili i de camps de concentració a França havia tornat a reunir-se amb la seva muller l'any 48.
A part de la militància d'esquerres i nacionalista destacà com a esperantista. Seva és una obra cabdal de l'esperanto, Kataluna Antologio, traducció d'una selecció de textos en català.
Altres obres són:
Poemes en esperanto: 
Amaj Poemoj, 1924. 
Novaj Amaj Poemoj, 1927. 
La lasta poemo, 1936. 
Poemes en català: 
Somni d'uns dies juny, 1936. 
Poemes en castellà: 
El suplicio de tántalo, 1937. 
Traduccions: 
Kataluna Antologio, 1925. 
La kataluna popolkanto, 1925. 
Barbaraj prozaĵoj, traducció de Prudenci Bertrana, 1926. 
Curs esperanto: 
Llengua auxiliar internacional Esperanto Primer Manual, 1930. 
Curs Complet de la llengua internacional (Gramàtica, Exercicis i Diccionari), 1934.
Quan el sorprengué la mort, l'any 1950 a València, traballava en una antologia de literatura en castellà.
Va ocupar responsabilitats al món esperantista:
President del Grup Esperantista Barcelona Stelo. 
Secretari Federació Esperantista Catalana. 
Director de Kataluna Esperantisto. 
Professor d'esperanto de l'Ateneu Enciclopèdic Popular. 
Vicepresident de l'Esperantista Akademio Universal. 
Va estar empresonat uns mesos els anys 34 i 35 en el Bienni Negre, al 38, quan els enfrontaments al si republicà a Barcelona i al 39 hagué de marxar a l'exili.
D'aquests empresonament van néixer els "Records de la presó" (1934 i 1935) i els "Nous records de la presó" (1938), alguns textos de les quals van ser publicats a diaris de l'època.
De camp de concentració en camp de concentració, i també en algun hospital, per fi va poder raure a Tolosa de Llenguadoc (Toulouse) on va mantenir relació amb centres esperantistes i republicans.
A l'exili va escriure un grapat de textos que, llevat d'algun, no han estat publicats i que expliquen el seu pelerinatge per Camps, Refugis i Hospìtals. Arribà al Camp d'Argelès el febrer del 1939, després a Bram, tornà a Argelès, Récébedou, Nexon, Séreilhac, Tombebouc i Tolosa de Llenguadoc.
-De memòries són:
1940-1947. Cartes a la família. 
1939-1942. Ulisses en el fang. (Poemes de l'exili). 
Cartes a la seva dona. Enviades o no. 
Camps concentració França. 
Camp Hospital Récébedou. 4-IV-41/6-X-42. 
Camp Penitenciari Nexon. 8-X-42/26-III-43. 
Camp inaptes Séreilhac. 27-III-43/21IX-43. 
Château Tombebouc. 22-IX-43/8-IX-44. 
La ciudad de Toulouse. Setembre 44/18-V-45. 
-A l'exili també va escriure sobre tot un seguit de temes tant en català com en castellà o francès: medicina, física, astronomia, astrologia. I també teatre, poesia, disquisicions, reflexions. Molts d'aquests escrits són en fulls ja escrits, bé aprofitant els buits entre les línies, bé a la cara posterior de l'original.
-També hi ha, inèdites, en esperanto, "Una nova ortografia sense circumflexos" i unes "Leteroj en esperanto".
L'obra original publicada i la inèdita, mecanoscrita o manuscrita, resta al KEA de Sabadell.
L'any 1948, en tornar de l'exili, i després d'una parada a Barcelona, on hi havia sa germana Montserrat i els seus fill Jordi (1930) i Montserrat (1934), va seguir viatge fins a València per reunir-s'hi amb la seva esposa Angelina Domènech i Burguera (filla de N'Artur Domènech), amb qui s'havia casat l'any 1929. L'any 1950 es trobava immers en un procés per a la renovació de l'ortografia de l'esperanto quan, a causa probablement d'un disgust relatiu a aquest tema, li sobrevingué la mort: el dia de sa mort s'havia reunit amb una esperantista valencià que havia arribat de l'Argentina i sembla que es disgustà per unes crítiques personals que li havien fet. Arran de la mort, els seus fills es traslladaren a viure a València amb sa mare, a l'Avinguda de José Antonio núm. 76.
Va ser enterrat al Cementiri General de València, on hi ha també la vídua (1979). Els ossos anaren a parar en una fossa comuna. A la làpida de la tomba de la seba esposa hi ha una làpida posada pel seu fill Jordi, que diu simplement: In Memoriam. Jaume Grau Casas. Esperantista. Amb un error sobre l'any de naixement a la làpida: 1898-1950.
________________________

Darrerament el fet més important és la publicació a Perpinyà la darrera setmana de l'abril del 2.014 d'un diateri estret dels textos als camps, concretament de llibres complets que en Jaume Grau havia escrit amb ànim de publicar-los. 

 Es tracta D'Ulisses en el fang, Hombres en ruinas, Hojas de calendario y cartas y escritos diversos. Este libro, obviamente es de Jaume, pero su estructura, transcipción, pies de página, introducción, aclaraciones y traducción al francés és de la médico e historiadora especialista en el tema Marie-Hélène Meléndez, de Carcasona, con mi ayuda inicial. Ese libro se titula como éste de poemas pero es un dietario, no son poemas, "Ulysse dans la boue", editado por Editorial Mare Nostrum de Perpiñán. Dejo el enlace:

Actualització de novembre dek 2023.
L'any 2017 en va sortir "Tagoj kaj ruinoj", versió rn esperanto de Miguel Fernández.


I el mes d'octubre del 2023, per fi, la versió catalana de Carles Biosca.



Descripció

Títol: Home en ruïnes. Relats i poemes des dels camps de la vergonya
Autor: Jaume Grau Casas
Traductor: Carles Biosca
Recopiladora: Marie-Hélène Meléndez
Tipus: relats, poesia
Any: 2023
Pàgines: 592
ISBN: 978-84-125434-4-5
Format: llibre encolat
Llengües: català


Descripció: 

Per la seva activitat professional i política, Jaume Grau Casas (Barcelona, 1896 – València, 1950) va haver d’exiliar-se a França després de la Guerra d’Espanya. Allà, les autoritats franceses el van tenir tancat en diferents camps de concentració fins gairebé el final de la Segona Guerra Mundial (Argelers, Bram, Montoliu, el Recebedor, Neiçon, Tombaboc). Va sobreviure a la duresa dels camps (fam, fred, epidèmies etc.) gràcies a l’escriptura. En les condicions més adverses, mai va deixar d’escriure, en català, esperanto, castellà i francès. En sortir dels camps tenia escrits més d’una dotzena de llibres, testimonis directes i coetanis de la duresa d’aquests camps de la vergonya on tants exiliats republicans, i no només, van perdre la vida. Les dificultats de la postguerra, tant a Tolosa de Llenguadoc com després a València, i la mort sobtada abans dels 54 anys li va impedir dur-los a impremta. Després d’una primera edició en francès i una altra en esperanto, ara l’Associació Catalana d’Esperanto ofereix en català un recull d’aquests relats i poemes.

Vols fer-ne un tast, clica aquí!

_________________________

a Cap comentari:

Intervenció d'en Jordi Grau i Gatell a l'homenatge que la KEA (Associació Catalana d'Esperanto) va fer al seu avi Jaume Grau Casas pel mes de novembre del 2.011 a Barcelona.


Intervenció d'en Jordi Grau i Gatell a l'homenatge que la KEA (Associació Catalana d'Esperanto) va fer al seu avi Jaume Grau Casas pel mes de novembre del 2.011 a Barcelona. És fonamental saber la data en què es produí perquè no recull els esdeveniments posteriors a aquella data. Evidentement el més im portant és la publicació a Perpinyà la darrera setmana de l'abril del 2.014 d'un diateri estret dels textos als camps, concretament de llibres complets que en Jaume Grau havia escrit amb ànim de publicar-los. Es tracta D'Ulisses en el fang, Hombres en ruinas, Hojas de calendario y cartas y escritos diversos.

Este libro, obviamente es de Jaume, pero su estructura, transcipción, estructura, pies de página, introducción, aclaraciones y traducción al francés és de la médico e historiadora especialista en el tema Marie-Hélène Meléndez, de Carcasona, con mi ayuda inicial. Ese libro se titula como éste de poemas pero es un distario, no son poemas, "Ulysse dans la boue", editado por Editorial Mare Nostrum de Perpiñán. Dejo el enlace:
http://www.marenostrumedition.com/index.php?p=livre&id=113&PHPSESSID=2f5729537f18787f883385818cbd941d

_________________________________________________________________

Intervención:

Bon dia a tothom.

Sóc el nét gran d’En Jaume Grau Casas i fill del seu fill Jordi.

Encara que això és un congrés d’esperanto no us parlaré de la faceta esperantista  del meu avi -“Gramàtica” i “Kataluna Antologio”, entre moltes altres obres- perquè no sóc esperantista ni sé esperanto. I probablement molts de vosaltres sabeu d’aquesta faceta de l’avi molt més que no jo i no es tracta de recitar-ne els títols. Si teniu curiositat vaig fer-ne una entrada a la viquipèdia (http://ca.wikipedia.org/wiki/Jaume_Grau_Casas)

Les meves paraules aniran dedicades a la desfeta de la meva família paterna, bàsicament des del 1934 al 1950, desfeta que explica que ningú no hagi seguit amb l’esperanto. Amb poques paraules l’avi se n’anà a l’exili durant 9 anys i tornà a Espanya per morir-se, a València el 8 de novembre del 1950.

Els avis es van casar el 23 d’abril del 1929 i precisament la meva iaia Angelina era filla de l’esperantista Artur Domènech i l’avi el germà vuit anys més menut que el Josep Grau.

Era secretari de l’Ajuntament de Sant Quintí de Mediona i també duia comptabilitats i correspondència amb l’estranger per a una fàbrica de sabates.

Van tenir, els anys 30 i 34, dos fills, Jordi i Montserrat, que encara viuen.

Home d’esquerres I catalanista militant va ser detingut en ple Bienni Negre el 1934 arran d’un míting que donà des de l’Ajuntament de Terrassa. Desconec quantes setmanes o mesos va passar a la Model. El 1935 es va repetir la història i l’estada a la Model. Fruit en són sengles “Records de la presó” publicats a diaris de l’època.

Havent guanyat el Front popular el febrer del 1936, els militars traïdors comencen la guerra el 17 de juliol a Ceuta i Melilla. L’avi participa activament a la lluita a la reraguarda a Barcelona (anava a fer 40 anys).
Ja sabem com ens agrada de barallar-nos entre nosaltres a l’esquerra. Suposo que l’enfrontament entre el PCE i part del PSOE amb CNT i POUM el va tornar a dur a la presó el 1938. Neixen uns altres “Records de la presó: 1938”.

Bombardejos i caiguda de Barcelona el gener del 39. Dies abans l’avi se separa de la familia (no sabrem mai si s’equivocà fugint) i passa el Pirineu a finals del gener del 39.

No sé si va vagar gaire per la muntanya (és conegut que mentre negociava el que quedava de Govern de la República a Figueres unes 150.000 persones sobrevivien al Pirineu).

Quan entra a Argelers comença el calvari de 5 anys en camps de concentració (1939-1944) i 4 anys a Tolosa de Llenguadoc (1944-1948). El 1948 torna a Barcelona. Conta mon pare que quan es van retrobar el pare (Jaume) li parlava de vostè al seu fill Jordi de 18 anys.

Què havia passat mentrestant a Barcelona i al Sud de França?

Deixàvem l’avi creuant la frontera i la iaia i els dos nens (9 i 5 anys encara no fets) a Barcelona. La iaia va haver de treure endavant la família mentre els nens estudiaven i abans que no es posessin a treballar (mon pare als 14 anys). De primer van viure tots junts a casa de la germana gran de l’avi, la tieta Montserrat, que cosia i cosia,  i anys més tard se separaren: mon pare es quedà amb la seva tieta Montserrat i la iaia i la meva tieta Montserrat anaren a casa de la meva besàvia Rosa. Als papers dipositats a Sabadell –després en parlaré- hi ha correspondencia, enviada o no i rebuda, de la família.

Tornem a l’avi, que és de qui hem vingut a parlar. Creua la frontera en allò que els francesos en diuen “Retirada” i rau temporalment a Argelers, després d’haver parat al primer poble francés de Port Bou (Cervère). Com que, tot i tenir 42 anys, no està bé físicament el destinen a feines més intel·lectuals o d’intendència. Al seu llibre de poemes “Ulisses en el fang. 1939-1944” en dóna testimoniatge . Aquest blog no pretenia penjar només el llibre però circumstàncias tècniques el van avortar. Crec que és un llibre literàriament prescindible però com a testimoni d’aquells anys malviscuts, impagable.

D’Argelers el traslladen a Bram. I aquí em detinc uns segons perquè hi vaig estar l’estiu del 2009 amb la historiadora francesa Marie-Hélène Meléndez.

Desolador pensar que allí, en el que en deien “baraques” hi van arribar a viure 40.000 persones enmig del no-res. Avui no queda més que un tríptic dedicat als morts i les restes d’una via de tren on els uns arribaven per quedar-s’hi i els altres, els jueus, camí d’Auschwitz, ja tots sabem a què. On ara hi ha un formós camp de gira-sols aleshores hi havia el cementiri (ara traslladat al veí poble de Mont-Réal). 

Aquell mateix 1939 el van traslladar al Camp d’Intéllectuels de Montolieu. No hi queda més que una plaqueta. 

I després altra vegada a Bram.

Al llarg del cinc anys va estar, que ens consti, als següents camps:

§  Argelers,
§  Bram,
§  Montolieu,
§  Bram,
§  Camp Hospital Récébedou. 4-IV-41/6-X-42.
§  Camp Penitenciari Nexon. 8-X-42/26-III-43.
§  Camp inaptes Séreilhac. 27-III-43/21-IX-43.
§  Château Tombebouc. 22-IX-43/8-IX-44.

I, per fi, en llibertat, Tolosa de Llenguadoc, des de finals del 1944 al 1948.

Durant tot el temps va seguir escrivint obres inèdites, que están dipositades a l’Associació Catalana d’Esperanto amb seu a Sabadell.

Hi cabria destacar els diaris del camps: un memorial de les seves estades de valor inestimable. Les obres escrites i inèdites de l’època coincideixen els títols amb els del camps. A part de reflexions, teatre, esperanto.

Un fet que a mi m’ha tocat endins. En havent publicat a internet el llibre “Ulisses en el fang” (inèdit excepte el primer poema), el nét d’un dels retratats es va posar en contacte amb Marie-Hélène i amb mi: per fi havia sabut on, quan i com va morir el seu avi desaparegut . Aquest poema és aquí, naturalment, el 14.

Doncs per fi, lliure però malalt del cor, arriba l’avi a Barcelona el 1948 i es reuneix tota la família més de nou anys més tard. La germana de la iaia s’havia casat amb un home de Caudete de las Fuentes (València) amb certs contactes al Règim i li va oferir a la cunyada Angelina (la iaia) una porteria amb dret a habitatge. Així doncs el matrimoni es trasllada el 1949 a València i viu en un pis fins que els donen la porteria, ironia del destí a la Avenida de José Antonio. Els fills, Jordi i Montserrat, ja treballant tots dos romangueren a Barcelona.

I ara ve la incògnita. L’avi traballava a la “Hispano Antologio”. Es passava hores traduint del castellà a l’esperanto. Aquella obra o esborrany més o menys parcial va ser a la porteria i ningú no sap què se n’ha fet.
El 8 de novembre del 1950 l’avi rebé una visita i una mala noticia sobre l’esperanto i se sentí malament. A la tarda moria: li faltaven 24 dies per a fer el 54 anys d’edat.

Immediatament els seus dos fills es traslladaren a València i hi viuen des d’aleshores.

Aquí podría acabar la història d’una desfeta familiar, d’una de tantes històries de postguerra, mort, exili, repressió o presó.

Però no. Els anys una delegació arribada de Tolosa de Llenguadoc va venir a València i va tornar l’obra inèdita de l’avi, que és a Sabadell, dins d’una maleteta (que jo guardo), una cistella de vímet, i unes quantes caixes. Considero que bona cosa d’aquesta obra seria avui publicable i és avui consultable: hi ha bona part de la història del camps francesos de concentració a Catalunya, Aude (Carcassona) i rodalies de Tolosa.

Aquesta és la història d’un intel·lectual espertantista, catalanista i d’esquerres que va néixer en una porteria al Carrer Pau Claris de Barcelona i va morir en una porteria a la Avenida de José Antonio 76 de València.


Res més. Gràcies.

a Cap comentari:

1. Tema obligat : L’amor en l’exili. ... A la meva dona.


...
Saltant l’abisme d’aquest nostre exili,
el meu amor va a tu, sempre constant ;
s’ha interromput el nostre llarg idil.li,
però no s’ha extingit pas el meu cant!
…
Aquest cor meu et veu, et sent, et canta,
Et parla i t’acarona tan de lluny
que, abandonant massa suau complanta,
l’esperit se’m redreça i alça elpuny!
...
Des de l’albada fins que cau el dia,
mon ànima la teva sempre sent;
recordo quan als braços et tenia
i no sabia encara aquest turment!
...
Des d’ací veig ta vigilant mirada,
la claror dels teus ulls sobre els meus fills,
que els estima i els guarda a la vegada
i que els vol allunyar de tants perills!
...
Veig els meus fills que juguen i que em miren,
els veig que dormen i no em veuen pas;
de tan lluny fins els sento com respiren;
mentre –inútil carícia- allargo el braç...
...
Sento ta veu i llurs gentils rialles,
em crec trobar-me amb ells i al teu costat;
i veig que en els meus ulls tu t’emmiralles,
i retrobo la meva llibertat!
...
Però l’esguard de tot allò que em volta
em fa adonar que he caminat en fals;
que la vida a l’exili no té solta,
que em sostenen l’amor i els ideals!
...
Que em fa viure només el record vostre,
veritable refugi per a mi;
oh! Aquelles nits tan fredes sense sostre,
nits de gebre i no pas de serení!
...
Aquella fam físicament sentida,
no sols fam de justícia i llibertat;
el viure d’aquells dies sense vida,
aquell caminar sempre adelerat!
...
Aquell constant fugir de la metralla,
i el xiulet de les bombes al voltant;
l’espectacle dels morts sense mortalla;
aquell infern que no ha descrit el Dant!
...
Terror i confusió! Pors espantoses!...
El fugir, fugir sempre cap al lluny
vers una de les ratlles tan odioses,
sentint del canoneig el gran retruny.
...
Aquella entrada en una terra amiga
que, si t’allotja no et comprèn del tot;
aquell pes, més feixuc que la fadiga,
del mots d’oprobi i dels grapats dellot.
...
La desfilada d’”hordes” catalanes
per monts i panes del país amic,
en el silenci de les veus germanes,
sovint sota l’insult d’una enemic.
...
El dubte entre el temor i l’esperança;
la certitud de desastrosa fi;
la blasfèmia, la mort, la deslliurança,
sota el pes formidable del Destí.
...
Després la inesperada meravella
d’aquesta meva resurrecció;
de la vida em reté, encara, una anella:
l’amor serà la meva salvació.
...
Car és l’amor l’únic consol que em resta:
l’amor a tu, als fills i a tots els meus...
Del gran naufragi aixecaré la testa;
les ruïnes del temple em seran lleus!
...
De la mort que ha segat tant entorn nostre,
la nostra vida resta triomfant...
I el record dels caiguts per l’amor vostre
S’alçarà com un himne i com un cant!


Montolieu, 3 de juliol del 1939.

Aquest poema va guanyar la flor natural als Jocs Florals de Perpinyà. Les autoritats del camp no van deixar sortir en Jaume Grau per recollir-ne el premi.
a Cap comentari:

2.- La platja d’Argelès.


...
Sorrals i més sorrals...Una muntanya
de sorra que alça i mou el vent del Sud.
Com grans de sorra, bufa el vent d’Espanya
milers i milers d’homes que han perdut!
...
És la imatge del caos. La Tenebra.
Tot ho capgira amb fúria l’Huracà.
Et turmenta i et mata aquesta febre,
si no t‘aguanta una pietosa mà!
...
Homes drets esperant la matinada...
La lluita a mort per un bocí de pa...
El cruixir de la sorra ben gebrada...
I la blasfèmia ressonant enllà...
...
No sembla això la terra dels francesos...
Rara visió se m’ha gravat a dins:
unes dents blanques de senegalesos
i potes de cavalls dels argelins...
.
monument argeles
Monument a víctimes
a Cap comentari:

3.- El camp de concentració de Bram.


...
Aquest camp, on bramula la ventada
i gairebé no veiem mai el cel,
té paisatge de tribu abandonada
i arquitectura de presó model!
...
Tot és fet de material innoble:
fusta plena de corcs i d’humitat...
Tímidament hi treu el nas el poble.
El tren hi fa un soroll tot rovellat.
...
Innombrables banques s’arrengleren
i ofega llur monòtona visió;
pals i filferros punxen i atrinxeren,
i sota el cel estàs en reclusió!
...
Però a les tardes, ja amb els llums encesos,
té unes postes de sol com no n’hi ha:
en veu nasal parlem amb els francesos
i amb els pagesos en llenguadocià...
.
Fotos del Camp:
http://www.flickr.com/photos/lausert4/2151917162/
Bram.Davant la infermeria.
Bram. Davant la infermeria.
a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)

El meu avi Jaume Grau Casas.

Petita biografia. En Jaume Grau Casas va néixer a Barcelona el 1896, fill d'en Sebastià Grau i Fageda, d'Olot, germà i gendre ...